Gelat de romaní

Gelat de romaní

És estiu i el cos ens demana receptes refrescants que aplaquin una mica la calor, per això us proposem el rei d’aquesta estació de l’any: el gelat.

Aquest és de romaní, boníssim i realment senzill. Si no l’heu tastat mai és un sabor que us sorprendrà, aromàtic i refrescant.

Nosaltres el vam tastar per primera vegada fa uns anys, al mític restaurant “Cal Carter” de Mura, i ens en vam enamorar a l’instant. Estava clar que intentaríem versionar-lo a casa!

Si teniu geladora només cal que feu la preparació que us proposem, l’introduiu dins la màquina i seguiu els passos que feu normalment.

Si no en teniu també podeu fer-lo, només caldrà que el poseu al congelador i l’aneu remenant unes quantes vegades durant unes hores perquè es trenquin els cristalls a mesura que es congela.

Us animeu a preparar-lo?

Gelat de romaní

Ingredients:

  • 350 ml de llet
  • 200 ml de nata líquida
  • 1 branca de romaní
  • 45 g de llet en pols
  • 100 g de sucre
  • 1 cullerada de golden syrup o de mel

Preparació:

Bulliu la llet amb el romaní i el sucre. Deixeu infusionar fins que es refredi bé, millor d’un dia per l’altre, a la nevera.

Munteu la nata amb la llet en pols, afegiu el golden syrup o la mel, i remeneu bé amb la llet infusionada colada. Hi afegiu també unes fulles de romaní ben picades.

Poseu la barreja a la geladora i seguiu les instruccions com feu sempre amb la vostra màquina.

Si no teniu geladora poseu-ho al congelador en un recipient apte. Remeneu la barreja amb una forquilla cada hora per anar trencant els cristalls a mesura que es va congelant. Repetiu l’operació unes 3 o 4 vegades, fins que vegeu que el gelat ha agafat una bona textura. Deixeu acabar de congelar.

Gelat de romaní

Llamàntol a la menorquina

Llamàntol a la menorquina

Sabíeu que estem en plena temporada de llamàntol? Per això us en parlarem avui, en un nou “Rebost Gourmet”!

Els millors mesos del llamàntol són “els que no tenen R”, és a dir, del maig a l’agost. La veda per la pesca s’aixeca durant els dos últims mesos.

Tot i això avui en dia trobem llamàntols durant tot l’any, doncs l’espècie més consumida a Europa és el llamàntol americà (Homarus americanus), que no és de tanta qualitat com les espècies europees (Homarus gammarus i Homarus vulgaris), per això normalment és més econòmic.

El diferenciareu perquè té la closca de color marró-vermellós, i els llamàntols europeus tenen el dors molt més fosc (segons la zona poden ser més negres o més blavosos). En coure’l, el llamàntol americà es torna d’un vermell més apagat i marronós, i l’europeu agafa un vermell molt més intens (amplieu informació sobre la curiosa pigmentació dels llamàntols, en aquest article!)

En el cas dels llamàntols, respectar els períodes de pesca no és només una qüestió de cicle reproductiu, sinó també del propi creixement de l’animal. A mesura que es fa gran va renovant la closca, i segons la fase en la que es trobi pot tenir menys massa muscular i a més estar inflada d’aigua, cosa que implicaria una baixa qualitat de la carn.

Llamàntol a la menorquina

El llamàntol és un animal solitari i agressiu, sovint carronyaire però que també s’alimenta de petits peixos, cefalòpodes, mol·luscs i altres crustacis (a vegades fins i tot té comportaments caníbals!). Per tot plegat se’ls lliguen les pinces en pescar-los, per poder manipular-los amb seguretat, i perquè podrien atacar-se entre ells!

Hi ha moltes maneres de preparar el llamàntol, però nosaltres hem optat per cuinar-lo fregit amb patates i ou ferrat, seguint una de les maneres tant fantàstiques que tenen a Menorca de preparar la llagosta (aquesta, famosa per la recepta del Cafè Balear, del Port de Ciutadella). Us assegurem que el plat és la bomba!

Per cert, ja que parlem de llagostes… siusplau, no les confongueu amb els llamàntols! És molt senzill de diferenciar-les: aquestes no tenen pinces però posseeixen unes grans antenes plenes d’espines, i a més acostumen a ser bastant més grans que els llamàntols!

Recordeu que els blocs de la Nuni i la Bet també tenen llestes les seves propostes per al Rebost Gourmet d’aquest mes, així que no dubteu en visitar-les per veure quines receptes han preparat! ;-)

Llamàntol a la menorquina

Ingredients (4 persones)

  • 4 llamàntols
  • 4 patates mitjanes
  • 4 ous
  • 3 grans d’all
  • 1 fulla de llorer
  • Farina
  • Oli d’oliva suau
  • Sal

Preparació

Primer de tot deixarem llestos els llamàntols. Els separarem la cua del cap, la tallarem a rodelles gruixudes (3 o 4 trossos), i la reservem.

Separarem també les pinces (els caps els congelarem per fer-ne un bon fumet un altre dia), i hi marquem un tall a la closca amb l’ajuda d’un ganivet i una mà de morter, perquè després ens sigui més fàcil extreure’n la carn.

En un cassó posem aigua a bullir i hi escaldem les pinces durant un parell de minuts, les colem i deixem refredar. N’extreiem la carn intentant que ens quedin senceres i ho reservem.

Pelem i tallem les patates. Les confitem en una paella amb abundant oli amb tres grans d’all i una fulla de llorer, fins que estiguin toves. Les retirem i reservem.

Salem i enfarinem el llamàntol (la cua i les pinces pelades) i el fregim a foc viu en el mateix oli que hem confitat les patates. Quan estigui fet el posem en un plat amb paper absorvent, i el podem reservar dins del forn calent, però apagat, per tal que es mantingui calent.

En aquest mateix oli tornem a posar les patates a foc fort, i les daurem. Les posem sobre paper absovent per escorrer-les bé, i les salem.

Mentrestant anem fent els ous ferrats en abundant oli calent.

Servim les patates amb el llamàntol i els ous per sobre.

Llamàntol a la menorquina

Gyōza de terregada i mongetes

Gyōza de botifarra terregada i mongetes

A principis del segle XX s’elaborava a Terrassa un plat rústic que avui anomenaríem de cuina d’aprofitament: la terregada.

La preparació devia el seu nom a la semblança que tenia amb la “terregada de carbó” (les petites restes de carbó que s’utilitzaven per cremar als brasers de l’època), i consistia en fregir sang i menuts amb ceba, tomàquet i una picada d’ametlla.

Perduda la tradició d’elaborar aquest plat, l’any 2010 els egarencs Artur Martínez (xef del restaurant “Capritx”) i Xavier Casanovas (de la cansaladeria Casanovas) van decidir crear un producte que recuperés l’essència d’aquella antiga recepta: la “botifarra terregada”.

Aquesta espectacular botifarra és la protagonista del “Rebost Gourmet” d’aquest mes, i ens encanta per la versatilitat del producte que, en tractar-se d’un embotit cuit, pot consumir-se en fred o afegir-se de mil maneres diferents a infinitat de receptes.

Gyōza de terregada i mongetes

Com no podia ser d’altra manera, la Nuni de Cuinetes, la nostra egarenca preferida, ens va fer de proveïdora d’aquest fantàstic producte! :)

A més de a la Cansaladeria Casanovas, també trobareu la botifarra terregada a diverses parades del Mercat de la Independència i del Mercat de Sant Pere, de Terrassa, així com a altres mercats municipals i botigues especialitzades.

Nosaltres fa un temps ja vam utilitzar la botifarra terregada en una minestra que podeu veure aquí. Aquesta vegada l’hem feta servir amb mongeta del ganxet per farcir unes gyōza. Queden boníssimes i són molt fàcils de preparar, molt més del que sembla! Us animareu a fer-les, oi?

Com sempre us recomanem que passeu pels blocs de la Bet i la Nuni, que ja tenen llestes les seves propostes del Rebost Gourmet per cuinar la botifarra terregada!

Gyōza de terregada i mongetes

 

Ingredients:

– Pasta de gyōza (de forma circular!)

– Botifarra terregada

– Mongetes del ganxet

– Ceba tendra

– Oli d’oliva

– Midó de blat de moro (tipus Maizena)

Preparació

Abans de res, per fer les gyōza penseu que hem de tenir la massa prèviament descongelada.

Comencem sofregint la ceba tendra tallada a juliana fina en una paella amb una mica d’oli. Hi afegim la botifarra terregada i la desfem amb la cullera. Per últim hi posem les mongetes ja cuites, i ho deixem coure un parell de minuts més.

Esperem que refredi el farcit i el reservem.

Per muntar-les, agafem una làmina i hi posem una culleradeta de farcit. Ens mullem les puntes dels dits amb una mica d’aigua, humitegem les vores de la làmina i dobleguem per la meitat, pinçant per la part central. Acabem de tancar pessigant tres plecs a banda i banda, aconseguint la forma de mitja lluna. En aquest vídeo ho veureu molt clar!

En una paella antiadherent marquem les gyōza per la cara plana amb una mica d’oli fins que comencin a estar daurades. Llavors hi afegim un raig d’aigua en la que haurem diluït una culleradeta de midó de blat de moro, i ho cobrim amb una tapadora.

Ho deixem coure 3-4 minuts en el seu propi vapor, fins que s’hagi evaporat l’aigua i el midó hagi ajudat a que es faci una crosta a sota de les gyōza.

Les servim calentes acabades de fer, i les podem acompanyar de salsa de soja o d’un allioli.

Gyōza de terregada i mongetes

 

pesols_negre_sepia_03max

Pèsols negres amb sèpia

El pèsol negre del Berguedà serà el protagonista de la recepta d’avui, en un nou Rebost Gourmet en el us parlarem d’aquest producte català, una mica desconegut encara pel gran públic.

Ja ben bé des del segle XVIII, és un llegum que només es cultiva a certa alçada, sobretot a la comarca del Berguedà, però també a altres zones d’alta muntanya dels voltants. Actualment la producció és limitada i costa de trobar en botigues, sobretot fora de la zona de consum tradicional.

Poques vegades es consumeix fresc, normalment és un llegum que s’asseca per conservar-lo llargs períodes. Té un color verd grisós, però en cuinar-lo es torna entre marró fosc i negre, d’aquí el seu nom. És de textura fina i té un sabor dolç i aromàtic

El pèsol negre  tradicionalment es cuinava, després d’un remull d’un dia amb bicarbonat, fent-lo bullir dues hores amb un os de pernil i afegint-li trossos de cansalada. Si feia poc de la matança s’hi posaven també uns bocins de costella de porc.

El 2013 la Fundació Alícia, junt amb l’Agència de Desenvolupament del Berguedà, i la Xarxa Productes de la Terra de la Diputació de Barcelona, van publicar una guia-receptari per promocionar el pèsol negre i ajudar a donar-lo a conèixer. Podeu descarregar-ho AQUÍ.

Pèsols negres amb sèpia

Nosaltres no hem preparat la recepta amb els pèsols secs, sinó que hem usat aquests de “Casabella Natura” que podeu veure a la fotografia. El llegum ja està cuit i llest per menjar, per tant és facilíssim d’utilitzar en qualsevol recepta!

A més a més (ara escombrarem cap a casa) és un producte que tenim a la nostra botiga de la “Sra. Panera“, dins de la panera “Sra. Catalana“, formada per tot un conjunt de productes típics i propis del país!

Com veureu a continuació, nosaltres els hem utilitzat per fer una versió dels clàssics pèsols amb sèpia. Molt fàcil de fer, i amb un resultat espectacular!

Recordeu que els blocs de la Nuni i la Bet també tenen llestes les seves propostes per al Rebost Gourmet d’aquest mes, així que no dubteu en visitarles per veure quines receptes han preparat amb el pèsol negre del Berguedà!

Pèsols negres amb sèpia

Ingredients:

– 350 g de pèsols negres

– Una sèpia

– Una ceba

– 2 tomàquets pera

– Un raig de conyac

– 3 carquinyolis

– Aigua

– Oli, sal i pebre

Preparació:

Netegem i tallem la sèpia a daus. En una cassola de fang (o en qualsevol altra, a nosaltres ens agrada el foc i el fang per aquest tipus de preparació) posem la sèpia en fred sense oli, i engeguem el foc. Aquest és un truc que ens evitarà les típiques esquitxades dels mol·luscos cefalòpodes en coure! La coem fins que ens comenci a agafar color i s’enganxi una mica al fons de la cassola. La retirem i la reservem.

Afegim un bon raig d’oli a la cassola i a foc baix hi sofregim la ceba tallada ben petita. Quan estigui ben confitada hi posem el tomàquet ratllat, i el coem fins que ens agafi textura de confitura. És un sofregit d’aquells que vol temps, a foc molt lent i sempre amb un ull a sobre perquè no se’ns cremi.

Quan tinguem el sofregit a punt hi afegim un raig de conyac (o de vi blanc si ho preferiu, a nosaltres ens hi agrada la dolçor del licor), i el deixem evaporar.

Hi tornem a incorporar la sèpia, ho remenem bé per tal que s’integrin els sabors, i ho cobrim d’aigua. Ben bé un parell de dits. Salpebrem i ho deixem coure tot junt durant uns 20 minuts.

És el moment de posar-hi els pèsols, que com que ja són cuits no necessiten gaire cocció, i deixar-ho tot plegat uns 10 minuts fent xup-xup.

Fem la picada amb els carquinyolis (si ens hi agrada també hi podríem posar un all cru), i la incorporem. Deixem coure un parell de minuts més i ja estarà llest per menjar.

Pèsols negres amb sèpia