Panades de crestó

Sí, sí! Ja tornem a tenir aquí una nova edició del Rebost Gourmet! La primera del 2016!

El setembre passat, també dins del Rebost Gourmet, vam parlar-vos dels pebrots de Gualda, propis de les comarques de Lleida, els quals vam usar escalivats per fer-ne una coca.

El Gerard Batalla, un dels membres impulsors del projecte Cultures Trobades” (que amb el suport de Slow Food Terres de Lleida es dedica a la conservació i divulgació de les races i varietats antigues de Ponent), ens va dur aquells pebrots tan preciosos, i ara, la cabra de la que us parlarem avui, també ens l’ha portada ell.

A part de tota la feina que fan per reivindicar l’herència comuna de les llavors, des de Cultures Trobades també porten paral·lelament tot el treball de recuperació de la raça de la cabra catalana (Capra aegagrus hircus), que està en marxa des del 2009.

És una de les races autòctones de les Terres de Lleida, que des de temps ancestrals, ha viscut entre el Montsec i els Pirineus, lligada a la cultura transhumant que els travessava. La cria d’aquesta raça es realitzava tradicionalment per a la producció de carn de cabrit i de crestó.

Cabra catalana

Esquerra: cabres catalanes a la comarca del Pallars Jussà l’any 2004. Dreta: cabres catalanes a l’Alta Ribagorça l’any 1942. (font de les imatges)

Els crestons, que és la carn que hem pogut tastar nosaltres, són els mascles capats d’edat adulta, que fins a principis del segle XX van ser part essencial de l’abastiment carni de Barcelona.

No ens allargarem intentant explicar-vos tot el projecte, doncs al web de Cultures Trobades hi teniu tota la informació, molt ben explicada, sobre la raça de la cabra catalana, i com es va dur a terme tot el procés de recuperació. També veureu que hi ha l’opció de donar suport al projecte apadrinant una de les cabres.

Però tornem al crestó! Com que és carn de cabra adulta és una mica més dura que la carn del cabrit, per això vam pensar una recepta que tingués una cocció llarga i que permetés a la carn quedar ben tendra.

I com que el món de les masses mallorquines ens agrada molt (la coca que vam fer amb el pebrots de Gualda era de farina de xeixa!), hem optat per unes panades mallorquines, substituint el tradicional xot (xai) pel crestó.

Per fer-les hem anat sobre segur buscant-les al bloc Bojos per la cuina. Nosaltres us explicarem una mica com les hem fet, però si entreu a la seva web a més a més de l’explicació trobareu un video molt entenedor per seguir bé tots els passos!

Animeu-vos a provar de fer-ne! Nosaltres tenim ganes de tornar-nos-hi a posar per preparar-les amb altres farcits diferents, com la sèpia. Acompanyades d’un bon vi negre són un àpat de luxe!

Recordeu-vos de visitar els blocs de la Nuni i la Bet per veure quines receptes ens han preparat amb la carn de crestó!

Panades de crestó

Ingredients:

Massa:

  • 80 g de llard (saïm) a temperatura ambient
  • 80 g d’oli d’oliva
  • 125 g de llet
  • 380 g de farina

Farcit:

  • 300 g de carn de crestó desossada i tallada a daus
  • 375 g de xítxeros (pèsols)
  • 50 g de cansalada fresca
  • 40 g de sobrassada
  • Pebre negre
  • Oli d’oliva i sal

Preparació:

Per fer la pasta de les panades barregem en un bol gran el llard a temperatura ambient, l’oli i la llet. Posem la farina per tandes, barrejant bé amb les mans fins que la massa sigui sigui manejable. Afegim farina fins que tingui una consistència adequada, que es pugui manipular i donar forma. La deixarem reposar durant una hora tapada amb un drap.

Mentrestant, preparem el farcit. En un bol posem els trossos de carn de crestó i els amanim (o trempem, com diuen a ses Illes) amb oli, sal i pebre. Ho barregem bé. Fem el mateix amb els pèsols i la cansalada tallada a trossos, cada cosa per separat.

Tallem 7 trossos de paper sulfuritzat de 15 cm de costat. Dividim la pasta en 7 trossos, i de cada tros una quarta part ens servirà per fer la tapa, l’altre serà el recipient o cassoleta que farcirem.

Per fer les panades posem el tros gran de massa sobre el paper sulfuritzat fet una bola i l’aplanem. Hem d’anar aixecant la pasta de les vores (d’una alçada d’un parell de dits) amb els dits fins a formar el recipient on posarem el farcit. Tal qual com els cendrers de fang que féiem a l’escola.

Al fons de la panada hi posarem la carn de crestó, i dos o tres trossets petits de sobrassada. Acabem d’omplir amb els pèsols, i a sobre un parell de talls de cansalada. La panada ha de ser ben plena, perquè si no en ser cuita quedarà massa buida.

Ara agafem el tros de massa restant per fer la tapadora, també fet una bola. L’aplanem bé amb els dits donant-li forma rodona aproximadament del diàmetre de la cassoleta. La col·locarem a sobre i segellarem les vores amb els dits, donant forma a la panada fent els característics pessics.

Repetim l’operació amb la resta de massa, i les anem col·locant sobre la safata de forn.

Han de coure entre 50 i 60 minuts al forn preescalfat a 190º, fins que estiguin ben rossetes.

Passat aquest temps les hem de treure i deixar refredar una estona sobre la mateixa safata per evitar que es trenquin o s’esquerdin.

Panades de crestó

Coca de pebrot de Gualda escalivat

Amb dos pebrots ben grossos, així és com tornem de les vacances! I és que hem trigat una mica a tornar a arrencar, però avui tornem amb forces per portar-vos una nova edició del Rebost Gourmet.

Potser pensareu que el pebrot tampoc és un producte que mereixi dedicar-li una presentació gaire especial, doncs per tots és ja prou conegut, però els pebrots que us portem avui no són uns qualsevols, i és que a darrere amaguen una història més que interessant.

Aquests pebrots tan formosos venen de La Sentiu de Sió, un poble de la Noguera, on els ha conreat el Gerard Batalla, un dels membres impulsors del projecte “Cultures Trobades”, a través de Slow Food Terres de Lleida, per reivindicar l’herència comuna de les llavors.

Des d’aquesta iniciativa treballen per localitzar la diversitat agrària de Ponent, i poder fer un banc de llavors que faciliti la recuperació de varietats locals i antigues en perill de desaparició.

Aquests que veieu aquí són els pebrots de Gualda. Deuen el seu nom a la partida de Gualda, una àrea de l’Horta de Lleida d’on van recuperar-ne la varietat. Són de mida mitjana-grossa, no gaire lobulats, carnosos i amb la pell bastant fina, per això s’utilitzaven per escalivar.

Coca de pebrots de Gualda

Si voleu conèixer més sobre aquest projecte, podeu trobar-los al web www.culturestrobades.cat i també a través de Facebook i Twitter.

Veureu que tenen un extens catàleg de llavors recuperades, que produeixen i posen a la venda a les diferents fires en les que participen, com La Candelera de Molins de Rei o la Fira Agrícola de Collserola.

Entre d’altres, aquestes són algunes de les races i varietats amb les que treballen: tomata rosa d’Albesa, tomata llàgrima, tomata d’ull viu, bitxo Querolet, escarola cabell d’àngel, enciam meravella conca, ceba de Coll de Nargó, mongeta de metre, i un llarg etcètera.

Nosaltres hem optat per respectar al màxim el producte, i l’hem fet escalivat ja que és l’ús que normalment se li donava a aquesta varietat de pebrot.

I com que a Lleida són ben típiques les coques d’escalivada, n’hem fet una versió a la mallorquina, és a dir, preparant la massa amb farina de xeixa, una varietat de blat antic típica de Ses Illes, versionant així la seva coca de pebres torrats. Aquesta massa queda molt cruixent, i també es pot fer amb qualsevol altra farina.

Amb la quantitat de massa que hem preparat surten dues coques mitjanes. La quantitat del farcit, però, és per una. Per tant, si no opteu per congelar una part de la massa (o fer-ne una de per exemple carbassó) i voleu fer les dues coques iguals, enlloc de dos pebrots, feu-ne servir quatre.

I com sempre, no us descuideu de passar pels blocs de la Nuni i la Bet per veure quines receptes ens han proposat amb aquests fantàstics pebrots!

Coca de pebrots de Gualda

Ingredients

Coca

– 175 g de farina blanca de blat

– 75 g de farina de xeixa

– 125 ml de cervesa

– 60 ml d’oli d’oliva

– Sal

Farcit

– 2 pebrots vermells grossos escalivats

– All

– Sal i pebre

– Oli d’oliva

Preparació

Per fer la coca posem les farines en un bol, fem un volcà al mig i hi afegim la cervesa, l’oli i la sal. Ho barregem bé fins que quedi ben integrat, no cal amassar-la gaire. La deixem reposar mitja hora tapada amb un drap.

Mentrestant pelem els pebrots (prèviament escalivats al forn durant uns 45 minuts), els tallem a tires i els amanim (o trempem, com diuen a les Balears) amb l’all ben picat, sal, pebre i oli.

Donem forma a la coca amb els dits sobre una safata de forn amb paper sulfurat. La deixem ben prima.

Hi posem els pebrots per sobre, hi afegim una mica de l’oli d’amanir. La coem al forn preescalfat a uns 190° durant uns 20-25 minuts, o fins que veiem que està dauradeta.

Bon profit i bona cuina!

Coca de pebrots de Gualda

Focaccia de romaní

Fa molt temps, però molt molt, que volíem penjar al bloc la recepta de focaccia que fem a casa. I tantes vegades ens l’ha demanat tothom que, aprofitant que vam tornar a fer-ne fa uns dies, vam fotografiar-la per poder-vos-la ensenyar.

És una recepta que en principi requereix de robot de cuina per a preparar la massa, però hi ha gent que ens ha explicat que l’ha feta a mà, i tot i que requereix una mica més de feina, també queda molt bé.

Surt una focaccia flonja i tendra, el primer cop que la tastes sorprèn moltíssim. I us direm un secret… la que us sobri, tallada a trossets, guardeu-la al congelador sense cap problema, després amb un cop de forn, una mica torradeta, queda espectacular!

Nosaltres vam posar-hi olives negres i romaní, però també queda fantàstica amb ceba tallada a anelles ben finetes, o fins i tot amb petits trossets de formatge brie.

El toc, però, és pintar-la tota per sobre, abans de coure-la, amb un oli aromatitzat. Normalment nosaltres deixem, durant unes hores, un bon raig d’oli d’oliva verge extra macerant amb un parell de grans d’all i un grapat de fulles de romaní, però aquest últim cop vam fer-ho amb un oli ja aromatitzat.

Des de l’empresa Aromatiks ens van fer arribar uns quants olis perquè els poguéssim tastar, així que aquesta va ser l’ocasió idònia. Us ho expliquem perquè els vam trobar molt bons, i perquè sempre ens agrada parlar de petites empreses del país que intenten tirar endavant projectes interessants com aquest!

Aromatiks són un grup de gent d’Esparreguera amb experiència en maceració de licors i olis, i a través d’aquesta jove empresa ofereixen olis aromatitzats amb productes ecològics i de proximitat. En tenen de més tradicionals (alfàbrega, ceps, tòfona…) i de més atrevits (xocolata, vainilla…), tots ells boníssims.

Us recomanem que els feu una visita al seu web www.aromatiks.cat .

Nosaltres, en aquest cas, vam fer servir l’oli d’alfàbrega que podeu veure a la fotografia. La recepta de la focaccia està adaptada del bloc L’Exquisit.

Focaccia de romaní

Ingredients:

– 385 g de farina

– 6 g de sal

– 12 g de llevat fresc / 4 g de llevat sec de forner

– 2 cullerades de mel

– 3 cullerades d’oli d’oliva

– 240 g d’aigua

– Oli d’oliva verge extra (macerat amb romaní i alls)

– Sal en escames (nosaltres sal d’olives negres)

– Olives negres, romaní… al vostre gust!

Preparació

Si us macerareu vosaltres mateixos l’oli, penseu en preparar-lo unes hores abans de fer la focaccia.

Per començar, barregem els ingredients secs en un bol. Si fem servir llevat fresc el dissoldrem en una mica de l’aigua (que estigui tèbia) que tenim mesurada, i l’afegirem.

A continuació hi posem l’oli, la mel i l’aigua poc a poc a mesura que amassem. Si ho fem amb robot ho amassem a velocitat lenta i, quan estiguin els ingredients integrats, ho posem a una velocitat més alta durant uns 8 minuts. A mà ens hi haurem d’esmerar una bona estona fins que la massa estigui ben fina.

La bolejarem sobre el marbe, amb compte perquè serà una massa molt hidratada, i la deixarem llevar en un bol, tapat amb un drap humit, durant 1 hora.

Traurem l’aire de la massa aixafant-la una mica, i la posarem dins un motlle rectangular folrat de paper sulfurat. Donem forma rectangular i anivellem la superfície amb les puntes dels dits, marcant uns petits solcs. Taparem de nou amb un drap humit i deixarem reposar 1 hora més.

Amb compte perquè no ens perdi aire la massa, pintem tota la superfície amb l’oli aromatitzat, i hi aboquem també les fulles de romaní. Escampem les olives, la ceba tallada a anelles ben fines, o el que vulguem posar-hi, i una mica de sal gruixuda.

Enfornem a 200ºC durant uns 15 minuts, o fins que la focaccia estigui daurada.

Deixem refredar sobre una reixeta.

Bon profit i bona cuina.

Focaccia de romaní

Pizza bianca de scamorza, llimona i tòfona

Ja tenim els blocs llestos per presentar-vos el segon producte del Rebost Gourmet d’aquest 2015: la tòfona!

I res millor per començar que recordar que l’autèntica tòfona negra és la tuber melanosporum, preneu nota d’aquest nom si no voleu que us donin gat per llebre!

Hi ha altres espècies semblants, però d’un valor gastronòmic inferior, i us assegurem que ho notareu en aroma i sabor. Òbviament us haureu de refiar d’un proveïdor de confiança per obtenir tòfones de qualitat.

La tuber aestivum, o tòfona negra d’estiu, és semblant a la melanosporum però amb un color més clar per dintre. És molt més econòmica, i també es considera de certa qualitat, encara que bastant inferior. De les que heu de fugir sempre són la tuber indicum i la tuber himalayensis, d’origen asiàtic, que físicament s’assemblen molt a la melanosporum, però són de qualitat ínfima, sense sabor ni aroma, fet que s’aprofita sovint per vendre-les l’una per l’altra.

A nosaltres i a la Bet ens les va portar la Nuni, després de passar per les Jornades de la Tòfona al Collsacabra durant el passat mes de gener, podeu llegir-ho al seu bloc.

Un tema a part són les tòfones blanques (les espècies tuber magnatum i tuber album), que només creixen al nord de Itàlia i les regions contigües de França, Eslovènia i Croàcia. De sabor i aroma diferent i molt més intens, és considerada la millor de les tòfones, però el seu preu és infinitament més car!

La tuber melanosporum podeu trobar-la a un preu aproximat de 800-1000€ el quilo. Dit així sembla exagerat, però penseu que una tòfona petita pot pesar uns 25 grams, i que per tant us sortiria per uns 20€.

I una peça petita d’aquest gramatge, com la de la foto, pot semblar poca cosa, però se li pot treure molt rendiment si parem atenció.

Pizza bianca

El primer sempre és deixar-la uns dies (dos o tres com a mínim) en un tupper amb uns quants ous a la nevera. Ja veureu quins ous tofonats més bons us sortiran, i sense haver començat encara a gastar la tòfona.

Una altra opció és guardar-la en un pot amb un arròs de qualitat també a la nevera, i així també us anirà agafant sabor. Tant això com tofonar ous, podeu fer-ho també després de començar a usar la tofona. És una manera de tenir la tofona que ens queda guardada a la nevera, i que permet aprofitar-la mentre no la fem servir directament.

Ah! Recordeu que abans d’usar-la s’ha de netejar bé amb aigua i un raspall de pèl suau (podeu utilitzar un raspall de les dents).

Heu de tenir en compte que la tòfona fresca es fa malbé relativament ràpid, tot i que tenint-la a la nevera us pot durar ben bé uns 10 dies. Si no l’heu de gastar, congeleu-la ben neta, i així la podeu ratllar ràpidament sense que es descongeli i tornar-la a desar, i us durarà molts mesos.

També heu de pensar en ratllar-la o laminar-la just abans de menjar-la, perquè gaudireu de tots els seus aromes més intensament que si la deixeu ja tallada.

Nosaltres hem preparat una pizza bianca que vam veure al programa “Cocina cosmopolita de Rachel Khoo, del “Canal Cocina”, dedicat a Nàpols. Això sí, com a massa hem fet servir la de l’Ibán Yarza, que ens encanta!

Es fa sense amassar, dura dies a la nevera, i per tant la podem tenir feta i treure-la quan ens vingui de gust usar-la. La seva altra peculiaritat és que es cou directament sobre la base del forn, no en una safata, i amb l’alta temperatura queda molt cruixent per la ràpida cocció: sembla de professional!

Per sobre vam posar-hi scamorza affumicata, la tòfona laminada, ratlladura de llimona i farigola llimonera. Com que és una pizza bianca no porta tomàquet!

I com sempre, per acabar, recordeu de visitar a la Nuni de “Cuinetes” i la Bet de “Tasta Rutesper veure les seves fantàstiques propostes per cuinar amb tòfona, segur que també us encanten!

Pizza bianca

Ingredients

Per la massa (surten 3 pizzes)

– 525 g de farina

– 340 g d’aigua

– 20 g d’oli d’oliva

– 11 g de sal

– 5 g de llevat fresc o 1,5 g de llevat sec de forner

Pel farcit

Scamorza affumicata

– La pell de mitja llimona

– Tòfona al gust

– Farigola llimonera

– Oli d’oliva verge extra

Preparació

Dissolem el llevat amb l’aigua en un bol, incorporem la resta d’ingredients i els barregem bé amb la mà. Obtindrem una massa bastant enganxosa. La deixem reposar 15 minuts al bol, i la passem al marbre.

Sense afegir més farina (és millor mullar-se una mica les mans) simplement pleguem la massa sobre si mateixa. La deixem reposar 5 minuts més i la dividim en tres porcions d’uns 300g cadascuna, les quals guardem en tres bols untats amb oli a la nevera (si no les gastarem de cop podem posar-les en tuppers i aguanten uns quants dies).

Al cap d’un, dos o tres dies la massa haurà crescut dins del bol i estarà llesta per a utilitzar. Preescalfem el forn a 250º mentre anem formant les pizzes. Amb molta delicadesa posem la massa sobre el marbre ben enfarinat. Per a formar-la primer l’aixafem amb els dits, començant per la part més propera a nosaltres i dirigint-nos cap endavant. L’anem girant i repetim l’operació fins que la massa tingui un diàmetre d’uns 15 cm.

Ara és el moment de donar forma, posem més farina a sota, i un mètode molt efectiu és deixar-la penjar per la vora de la superfície on estem treballant, l’anem girant i ella mateixa anirà agafant la forma tota sola gràcies a la gravetat.

Posem la massa delicadament sobre un paper de forn (sulfurat), i acabem de donar els últims retocs a la forma. Posem l’scamorza tallada a làmines per sobre, i, assegurant-nos que el forn està molt calent, col·loquem la pizza amb el paper directament sobre la base del forn. La deixem uns 3 o 4 minuts, i quan comenci a a agafar color la posem a la part més alta per tal que es faci per sobre i es dauri una mica, durant un parell de minuts més.

Al sortir del forn hi ratllem la pell de llimona per sobre, laminem finament tòfona al gust i hi posem fulles de farigola llimonera i  unes gotes d’oli d’oliva.

Bon profit, i bona cuina!

Pizza bianca