Bunyols de moniato

Sabem que aquest bunyols semblen publicats a destemps… i segurament és veritat! Això del moniato ja no toca! Però portem uns mesos bastant enfeinats amb la botiga de la Sra. Panera, i tenim excusa en casos com aquests! ;-)

A més, sabeu què? Estem a la Quaresma, així que el bunyol està de moda! I com que també els podeu fer iguals però amb carbassa, tampoc està tan malament presentar-vos-els, oi?

Però no només és això, és que aquests són uns bunyols especials, perquè els vam preparar per la campanya “Som Gent de Profit“, de la Generalitat de Catalunya, contra el malbaratament alimentari. Vam col·laborar-hi junt amb altres blocaires i cuiners, realitzant diverses receptes d’aprofitament, així com les corresponents fotografies!

Som Gent de Profit

Ara se n’ha publicat un llibre, que recull totes les noves receptes creades especialment per la campanya. A la part del final s’hi ha inclòs les receptes guanyadores dels concursos que es van anar fent mensualment, i nosaltres ens hem encarregat de fotografiar-les totes per al llibre! 

Una feina molt engrescadora i que ens va encantar poder fer! Com podeu veure el llibre ha quedat preciós!

La nostra recepta de bunyols us l’expliquem a continuació, però també podeu trobar-la aquí al web de Som Gent de Profit, on veureu que hi ha moltes més receptes, consells, i una pila d’informació interessant!

Animeu-vos a fer-los, que són molt fàcils, i si aprofiteu alguna resta que tingueu per la nevera, millor que millor!!

Bunyols de moniato

Ingredients

  • 225 g de moniato o carbassa rostits
  • 110 g de farina
  • 2 culleradetes de llevat químic
  • 2 cullerades de sucre llustre
  • 1 ou
  • 55 ml de llet
  • 1 pessic de sal
  • Oli d’oliva suau
  • Sucre llustre per ensucrar

PREPARACIÓ:

Posem en un bol tots els ingredients menys l’oli. Amb un batedor barregem bé la mescla fins que obtinguem una massa ben fina, evitant que hi quedin grumolls.

Escalfem en un cassó oli abundant. Quan estigui ben calent anem fregint porcions de massa, que agafarem del bol amb l’ajuda de dues culleretes. Deixarem fregir els bunyols fins que estiguin daurats.

Els retirem i els deixem escorrer sobre paper absorvent. Quan estiguin freds, i just abans de menjar-los, els espolvoregem amb sucre llustre.

Bunyols de moniato

Bracets de crema de safrà i mandarina

Avui al Rebost Gourmet us parlarem d’un ingredient molt especial: el safrà! Ho és perquè el producte en si mateix ja és especial, però també perquè aquest safrà en concret és cultivat a Catalunya, fruit d’anys de feina per recuperar-ne el cultiu a casa nostra.

Fixeu-vos sí és una planta especial, que en català és l’origen etimològic del color groc, a partir de la seva denominació en llatí clàssic: crocus! I és que el safrà era una espècia molt utilitzada ja a l’Edat Mitjana a la cuina catalana, tant com a condiment com a colorant. A més, era l’única espècie que no calia importar perquè es produïa aquí (les referències parlen de la seva arribada durant el XI de la mà dels àrabs).

La planta actual del safrà és el resultat de segles de selecció genètica per aconseguir flors amb els estigmes més grans. Avui en dia és una planta estèril, i es cultiva a partir de bulbs.

El procés de recol·lecció es realitza durant la primera meitat de la tardor (a Catalunya entre octubre i novembre), i és molt lent i laboriós: les flors s’han de collir senceres d’una en una, i posar-les a assecar. Després, sempre manualment, es tallen les parts superiors dels pistils, que és la part de la planta que s’usa com a espècia. Per fer-vos una idea del que això suposa us donarem una dada: per obtenir 1 únic gram de safrà calen unes 250 flors! Està clar que això explica que durant tota la història s’hagi mantingut sempre com una de les espècies més cares!

Aquesta feina de recol·lecció dura unes tres setmanes, i al ser tant minuciosa requereix de molta mà d’obra amb dedicació exclusiva. Per això, quan fa uns anys es va voler recuperar el cultiu del safrà, que a casa nostra havia estat importantíssim fins al segle XIX, es va decidir fer-ho mitjançant petites explotacions familiars, perquè així no es requerissin contractacions temporals de baixa qualitat per fer grans produccions, sinó únicament del personal que ja treballava en aquells camps.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Des del 2008, quan sorgeixen els primers projectes experimentals de recuperació, es treballa sempre en aquesta línia, de tal manera que el safrà que es produeix actualment a Catalunya és cultiva sempre amb criteris ecològics i en petites produccions, cosa que fa que sigui d’una altíssima qualitat.

Tradicionalment la zona més important de cultiu del safrà era la confluència de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, la Segarra i l’Anoia, i s’escampava també a zones del Bages, les Garrigues i el Priorat. Avui en dia també és a aquests territories, especialment a la Conca de Barberà, on han sorgit diversos projectes de recuperació del seu cultiu.

Precisament a Santa Coloma de Queralt, on les taules del safrà de l’Edat Mitjana van ser un dels mercats d’aquesta espècie més importants d’Europa durant segles, actualment se celebra “Som Terra de Safrà”, per tornar a donar a conèixer el cultiu d’aquest producte a Catalunya. Es realitza a mitjans de novembre, just després de l’època de collita.

El safrà és una espècia que normalment s’utilitza molt en plats salats, però també hi ha algunes preparacions dolces a les que s’incorpora, com pastissos i pans de pessic, així com gelats o cremes.

I és en una crema pastissera on l’hem usat nosaltres, junt amb un toc de pell de mandarina, que ens ha servit per farcir aquests bracets de pasta de full.

Ja sabeu que els blocs de la Nuni i la Bet també preparen sempre les seves receptes per al Rebost Gourmet, així que no dubteu en visitarles per veure quines receptes han preparat amb safrà!

Bracets de crema de safrà i mandarina

Ingredients

  • Pasta de full
  • Ou
  • Sucre llustre

Per la crema:

  • 500 ml de llet
  • 3 rovells d’ou
  • 100 g de sucre
  • 40 g de farina de blat de moro (Maizena)
  • 5-7 brins de safrà
  • Pela de mandarina

Preparació

Comencem preparant la crema pastissera. Prèviament torrem els brins de safrà perquè extreguin tot el seu sabor (nosaltres vam posar-los en paper de plata directament sobre la flama del fogó).

Dissolem la Maizena en un raig de llet freda.

Posem un cassó al foc amb la resta de la llet i hi posem el sucre, el safrà torrat i la pela d’una mandarina. Una vegada arrenqui a bullir ho traiem del foc i deixem que refredi una mica.

En un altre recipient barregem la Maizena amb els rovells. A sobre hi colem la llet temperada per separar la pela de mandarina, i ho barregem bé.

Tornem a posar la crema a foc fluix, i remenem sense parar amb un batedor de mà. Quan torni a bullir la retirem del foc i deixem que refredi. La reservem a la nevera ben tapada amb paper film per sobre, sense cap bombolla, perquè no hi toqui l’aire i fagi pel·lícula.

Per fer els bracets de pasta de full necessitarem un rotlle de cartró de paper de cuina (o de paper film, d’alumini, etc.). Els de paper film són més prims i no ens sortiran els bracets tant gruixuts. Abans de fer-lo servir el folrarem amb paper de forn.

Estirem la pasta de full i amb l’ajuda d’un regle ben net i un ganivet en fem tires d’uns 2,5 cm d’ample per la part més curta. Anem enrotllant-les sobre el rotllo que teníem folrat, i anem afegint tires fins que tinguem la llargada desitjada. Pintem amb ou batut el final de cada tira per tal que la següent s’hi enganxi bé. És important que tots els finals de les tires quedin alineats perquè una vegada cuits quedin bé estèticament.

Posem els bracets a la safata de forn i els pintem amb l’ou batut sobrant. Els posem al forn preescalfat a 200º, i els coem durant uns 20 minuts fins que siguin ben daurats.

Els deixem refredar completament sobre una reixeta, i llavors traiem el rotllo de cartró estirant-lo amb delicadesa perquè no es trenqui la pasta de full.

Posem la crema en una mànega pastissera i omplim els bracets. Per acabar els empolsem de sucre llustre.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Torró de carquinyolis

La d’avui és una recepta ràpida, fàcil i boníssima, que hem publicat des de la Sra. Panera en forma de videorecepta!

L’hem preparada amb dos productes que trobareu a les nostres paneres: la xocolata Blanxart a la Sra. Dolça i els carquinyolis Quinyolis a la Sra. Catalana.

Aquest tros de pecat és un torró de xocolata amb carquinyolis, que com veureu al vídeo es fa en un pim-pam. És ideal per fer-li un regal fet a mà a algú i quedar com un rei!

Us animeu a preparar-lo?

Torró de carquinyolis

Ingredients (1 barra):

– 150 g de xocolata

– 35 g de mantega

– 4 o 5 carquinyolis

Procediment:

Recordeu que si no teniu motlle per a torrons, podeu fer servir el truc del bric de llet, tallant-lo en dos longitudinalment i aprofitant la cara sense forat. Una vegada net i eixut, obtindrem una superfície antiadherent molt fàcil de desemmotllar quan tinguem el torró acabat.

Desfem la xocolata (al bany maria o al microones a cops curts de 30 segons), i hi afegim la mantega desfeta (que haurem deixat refredar abans).

Trenquem una mica els carquinyolis en trossos no gaire grossos, i els afegim a la xocolata.

Ho posem en un motlle, i el piquem una mica sobre el marbre perquè pugin les bombolles que hi pugui haver a la xocolata, i que farien que la superficie del torró quedés lletja. Deixem refredar a la nevera.

Desmotllem, i ho emboliquem que faci goig per regalar! ;-)

Bon profit i bona cuina! I BON NADAL!

Torró de carquinyolis

Berlines de gianduja

Si bé fa uns mesos vam parlar-vos del praliné, i vam presentar-vos unes fantàstiques receptes amb aquesta preparació tan i tan bona, aquesta vegada la cosa torna a anar de dolços i fruits secs.

En aquesta nova edició del “Rebost Gourmet” us parlarem de la gianduja, una pasta d’avellanes, cacau i sucre per llepar-se’n els dits.

És d’origen italià, conretament de la regió del Piemont, i com passa  sovint amb la majoria dels bons invents, va sorgir, no ben bé per casualitat, però sí per necessitat davant l’escassedat.

A principis del segle XIX hi havia instaurat un bloqueig econòmic a tots els productes d’origen britànic, per part de Napoleó. I davant la gran escassedat de cacau, els pastissers de Torí van començar a usar les avellanes, típiques de la regió, per substituir en part aquest cacau a l’hora d’el·laborar xocolata.

Sabieu que la Nutella originalment s’anomenava Pasta Gianduja? De fet, les cremes de cacau per untar, com la Nutella o la Nocilla, tenen l’origen en la recepta de la gianduja.

A mitjans del segle XIX ja es venien uns bombons farcits de gianduja, anomenats gianduiotto. Es van presentar per carnaval de l’any 1865, i de fet, el nom gianduja, sembla ser que prové d’un personatge del mateix nom, típic de les titelles i del carnaval, que representa l’arquetip del piemontès.

Nosaltres hem fet servir aquesta fantàstica crema per farcir unes berlines, que han quedat espectaculars. La gianduja original és complicada d’aconseguir, nosaltres la vam trobar a la fantàstica botiga “5 Titius” d’Olot, si no també les podeu farcir de Nutella o Nocilla. Requereixen una mica de dedicació, però val molt la pena fer-les! Us en llepareu els dits! La recepta l’hem treta del bloc “La receta de la felicidad“.

No us descuideu de passar a visitar a la Nuni i la Bet per veure quines receptes ens han preparat amb la gianduja!

Berlines de gianduja

Ingredients (12 berlines)

  • 250 g de farina de força
  • 30 g de sucre
  • 5 g de sal
  • 7,5 g de llevat fresc de forner (o 2,5 g de llevat sec de forner)
  • 2 ous
  • Ratlladura de llimona
  • 75 ml d’aigua
  • 62 g de mantega pomada
  • Oli d’oliva suau per a fregir
  • Gianduja
  • Sucre llustre

Preparació

El dia abans prepararem la massa. Queda molt enganxosa, per tant és millor fer-la amb un robot de cuina si en tenim la possibilitat.

Posem en un bol tots els ingredients excepte la mantega, l’oli, la gianduja i el sucre llustre, i amassem. Anem afegint la mantega a poc a poc mentres seguim pastant. Quan estigui del tot integrada seguim amassant uns 10 minuts més, fins que tinguem una massa llisa i homogènia.

Deixem la massa en un bol espolvorejat amb farina, el tapem amb un drap i ho deixem en un lloc tebi fins que dobli el seu volum.

Quan hagi doblat de volum passem la massa sobre el marbre enfarinat i tornem a amassar lleguerament. La tornem a posar dins del bol, el tapem amb film transparent, i la deixem a la nevera tota la nit (o un mínim de 4 hores).

Al dia següent traiem la massa de la nevera, i enfarinem el marbre. Tallem la massa en 12 porcions iguals (d’uns 45 g aproximadament) i els hi donem forma de bola. Les posem sobre una safata folrada amb paper de forn, i el màxim de separades entre elles, ja que doblaran de volum i es poden enganxar. Aplanem una mica cada bola amb els dits.

Tapem la safata amb film transparent o amb un drap, i les deixem reposar durant un parell d’hores fins que doblin el seu volum.

Posem al foc abundant oli en un cassó no massa gran, fins que arribi a 170º-180º (l’oli no ha d’arribar a fumejar).

Les fregim d’una en una, un parell de minuts per cada banda. Les anem retirant amb una escumadora i les deixem sobre paper de cuina. És important que hi hagi prou oli perquè les berlines no toquin el fons del cassó, han de flotar.

Les deixem refredar sobre una reixeta, i una vegada fredes les farcim amb una mànega pastissera amb la gianduja i les arrebossem amb el sucre llustre.

Bon profit i bona cuina!

 

Berlines de gianduja