Pa de pessic de cacau i pera (vegà)

Fa més d’un any des de l’última entrada al blog. Un any de molts canvis personals, i que implica que Els Fogons ara només els porto jo, la Sandra, i encara que m’ha costat tornar arrencar… ho faig amb moltes ganes de compartir noves receptes!

Si em seguiu per instagram sabreu que per allà sóc força activa, hi publico moltes fotografies i en algunes hi adjunto la recepta. Però aquesta xarxa social, encara que m’encanta, no deixa de ser una cosa efímera on els escrits s’acaben perdent, i per això he decidit arrencar de nou per tal de no perdre receptes que quedarien en l’oblit…

Avui us porto un cake irresistible, d’aquells que es converteixen en un bàsic! Tant pot servir per esmorzar com berenar, com per picar entre hores… us asseguro que és un vici! I a banda de ser boníssim, no pot ser més fàcil, cosa que el fa ideal per a cuinar amb els més menuts de casa.

En aquesta ocasió us el presento de cacau i pera, però sinó us hi agrada, podeu prescindir de la fruita i afegir-hi fruits secs, xips de xocolata… el que us demani el cos! Al títol us poso que és vegà, perquè jo el vaig fer amb iogurt de soja i beguda vegetal, però el podeu fer amb iogurt i llet que surt igual de bo (l’únic que no porta és ou… i ni ho notareu!)

Ah! Les mesures de la recepta estan fetes a partir del pot de iogurt buit!

Si el proveu de fer, m’ho dieu! Que em farà molta il·lusió rebre el vostre feedback!

Cake xoco pera 4

INGREDIENTS

  • 1 iogurt de soja (o normal sinó el voleu vegà)
  • 3 mesures i mitja de farina (barreja de blanca o integral, o tota blanca o tota integral)
  • 1/2 mesura de cacau pur en pols
  • 1 mesura i mitja de panela
  • 1 mesura de beguda vegetal al gust (o llet sinó el voleu vegà)
  • 1/2 mesura oli suau
  • 1 sobre de llevat químic
  • 1 polsim de sal
  • 1 pera
  • 1/2 mesura de xips de xocolata

PREPARACIÓ

En un bol barregem la beguda vegetal, el iogurt i l’oli amb la panela.

Hi incorporem la farina, el llevat, el cacau i el polsim de sal, hi remenem bé fins que estigui ben integrat.

Finalment hi posem la pera pelada i tallada a daus petits, així com els xips de xocolata, i remenem.

Posem la massa en un motlle de plum-cake prèviament untat en oli o forrat amb paper vegetal, i l’enfornem al forn preescalfat a 180° durant uns 45-60 minuts (fins que al punxar l’agulla seca).

Deixem refredar sobre una reixeta abans de desemmotllar.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Avui al Rebost Gourmet us parlarem d’un ingredient molt especial: el safrà! Ho és perquè el producte en si mateix ja és especial, però també perquè aquest safrà en concret és cultivat a Catalunya, fruit d’anys de feina per recuperar-ne el cultiu a casa nostra.

Fixeu-vos sí és una planta especial, que en català és l’origen etimològic del color groc, a partir de la seva denominació en llatí clàssic: crocus! I és que el safrà era una espècia molt utilitzada ja a l’Edat Mitjana a la cuina catalana, tant com a condiment com a colorant. A més, era l’única espècie que no calia importar perquè es produïa aquí (les referències parlen de la seva arribada durant el XI de la mà dels àrabs).

La planta actual del safrà és el resultat de segles de selecció genètica per aconseguir flors amb els estigmes més grans. Avui en dia és una planta estèril, i es cultiva a partir de bulbs.

El procés de recol·lecció es realitza durant la primera meitat de la tardor (a Catalunya entre octubre i novembre), i és molt lent i laboriós: les flors s’han de collir senceres d’una en una, i posar-les a assecar. Després, sempre manualment, es tallen les parts superiors dels pistils, que és la part de la planta que s’usa com a espècia. Per fer-vos una idea del que això suposa us donarem una dada: per obtenir 1 únic gram de safrà calen unes 250 flors! Està clar que això explica que durant tota la història s’hagi mantingut sempre com una de les espècies més cares!

Aquesta feina de recol·lecció dura unes tres setmanes, i al ser tant minuciosa requereix de molta mà d’obra amb dedicació exclusiva. Per això, quan fa uns anys es va voler recuperar el cultiu del safrà, que a casa nostra havia estat importantíssim fins al segle XIX, es va decidir fer-ho mitjançant petites explotacions familiars, perquè així no es requerissin contractacions temporals de baixa qualitat per fer grans produccions, sinó únicament del personal que ja treballava en aquells camps.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Des del 2008, quan sorgeixen els primers projectes experimentals de recuperació, es treballa sempre en aquesta línia, de tal manera que el safrà que es produeix actualment a Catalunya és cultiva sempre amb criteris ecològics i en petites produccions, cosa que fa que sigui d’una altíssima qualitat.

Tradicionalment la zona més important de cultiu del safrà era la confluència de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, la Segarra i l’Anoia, i s’escampava també a zones del Bages, les Garrigues i el Priorat. Avui en dia també és a aquests territories, especialment a la Conca de Barberà, on han sorgit diversos projectes de recuperació del seu cultiu.

Precisament a Santa Coloma de Queralt, on les taules del safrà de l’Edat Mitjana van ser un dels mercats d’aquesta espècie més importants d’Europa durant segles, actualment se celebra “Som Terra de Safrà”, per tornar a donar a conèixer el cultiu d’aquest producte a Catalunya. Es realitza a mitjans de novembre, just després de l’època de collita.

El safrà és una espècia que normalment s’utilitza molt en plats salats, però també hi ha algunes preparacions dolces a les que s’incorpora, com pastissos i pans de pessic, així com gelats o cremes.

I és en una crema pastissera on l’hem usat nosaltres, junt amb un toc de pell de mandarina, que ens ha servit per farcir aquests bracets de pasta de full.

Ja sabeu que els blocs de la Nuni i la Bet també preparen sempre les seves receptes per al Rebost Gourmet, així que no dubteu en visitarles per veure quines receptes han preparat amb safrà!

Bracets de crema de safrà i mandarina

Ingredients

  • Pasta de full
  • Ou
  • Sucre llustre

Per la crema:

  • 500 ml de llet
  • 3 rovells d’ou
  • 100 g de sucre
  • 40 g de farina de blat de moro (Maizena)
  • 5-7 brins de safrà
  • Pela de mandarina

Preparació

Comencem preparant la crema pastissera. Prèviament torrem els brins de safrà perquè extreguin tot el seu sabor (nosaltres vam posar-los en paper de plata directament sobre la flama del fogó).

Dissolem la Maizena en un raig de llet freda.

Posem un cassó al foc amb la resta de la llet i hi posem el sucre, el safrà torrat i la pela d’una mandarina. Una vegada arrenqui a bullir ho traiem del foc i deixem que refredi una mica.

En un altre recipient barregem la Maizena amb els rovells. A sobre hi colem la llet temperada per separar la pela de mandarina, i ho barregem bé.

Tornem a posar la crema a foc fluix, i remenem sense parar amb un batedor de mà. Quan torni a bullir la retirem del foc i deixem que refredi. La reservem a la nevera ben tapada amb paper film per sobre, sense cap bombolla, perquè no hi toqui l’aire i fagi pel·lícula.

Per fer els bracets de pasta de full necessitarem un rotlle de cartró de paper de cuina (o de paper film, d’alumini, etc.). Els de paper film són més prims i no ens sortiran els bracets tant gruixuts. Abans de fer-lo servir el folrarem amb paper de forn.

Estirem la pasta de full i amb l’ajuda d’un regle ben net i un ganivet en fem tires d’uns 2,5 cm d’ample per la part més curta. Anem enrotllant-les sobre el rotllo que teníem folrat, i anem afegint tires fins que tinguem la llargada desitjada. Pintem amb ou batut el final de cada tira per tal que la següent s’hi enganxi bé. És important que tots els finals de les tires quedin alineats perquè una vegada cuits quedin bé estèticament.

Posem els bracets a la safata de forn i els pintem amb l’ou batut sobrant. Els posem al forn preescalfat a 200º, i els coem durant uns 20 minuts fins que siguin ben daurats.

Els deixem refredar completament sobre una reixeta, i llavors traiem el rotllo de cartró estirant-lo amb delicadesa perquè no es trenqui la pasta de full.

Posem la crema en una mànega pastissera i omplim els bracets. Per acabar els empolsem de sucre llustre.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Berlines de gianduja

Si bé fa uns mesos vam parlar-vos del praliné, i vam presentar-vos unes fantàstiques receptes amb aquesta preparació tan i tan bona, aquesta vegada la cosa torna a anar de dolços i fruits secs.

En aquesta nova edició del “Rebost Gourmet” us parlarem de la gianduja, una pasta d’avellanes, cacau i sucre per llepar-se’n els dits.

És d’origen italià, conretament de la regió del Piemont, i com passa  sovint amb la majoria dels bons invents, va sorgir, no ben bé per casualitat, però sí per necessitat davant l’escassedat.

A principis del segle XIX hi havia instaurat un bloqueig econòmic a tots els productes d’origen britànic, per part de Napoleó. I davant la gran escassedat de cacau, els pastissers de Torí van començar a usar les avellanes, típiques de la regió, per substituir en part aquest cacau a l’hora d’el·laborar xocolata.

Sabieu que la Nutella originalment s’anomenava Pasta Gianduja? De fet, les cremes de cacau per untar, com la Nutella o la Nocilla, tenen l’origen en la recepta de la gianduja.

A mitjans del segle XIX ja es venien uns bombons farcits de gianduja, anomenats gianduiotto. Es van presentar per carnaval de l’any 1865, i de fet, el nom gianduja, sembla ser que prové d’un personatge del mateix nom, típic de les titelles i del carnaval, que representa l’arquetip del piemontès.

Nosaltres hem fet servir aquesta fantàstica crema per farcir unes berlines, que han quedat espectaculars. La gianduja original és complicada d’aconseguir, nosaltres la vam trobar a la fantàstica botiga “5 Titius” d’Olot, si no també les podeu farcir de Nutella o Nocilla. Requereixen una mica de dedicació, però val molt la pena fer-les! Us en llepareu els dits! La recepta l’hem treta del bloc “La receta de la felicidad“.

No us descuideu de passar a visitar a la Nuni i la Bet per veure quines receptes ens han preparat amb la gianduja!

Berlines de gianduja

Ingredients (12 berlines)

  • 250 g de farina de força
  • 30 g de sucre
  • 5 g de sal
  • 7,5 g de llevat fresc de forner (o 2,5 g de llevat sec de forner)
  • 2 ous
  • Ratlladura de llimona
  • 75 ml d’aigua
  • 62 g de mantega pomada
  • Oli d’oliva suau per a fregir
  • Gianduja
  • Sucre llustre

Preparació

El dia abans prepararem la massa. Queda molt enganxosa, per tant és millor fer-la amb un robot de cuina si en tenim la possibilitat.

Posem en un bol tots els ingredients excepte la mantega, l’oli, la gianduja i el sucre llustre, i amassem. Anem afegint la mantega a poc a poc mentres seguim pastant. Quan estigui del tot integrada seguim amassant uns 10 minuts més, fins que tinguem una massa llisa i homogènia.

Deixem la massa en un bol espolvorejat amb farina, el tapem amb un drap i ho deixem en un lloc tebi fins que dobli el seu volum.

Quan hagi doblat de volum passem la massa sobre el marbre enfarinat i tornem a amassar lleguerament. La tornem a posar dins del bol, el tapem amb film transparent, i la deixem a la nevera tota la nit (o un mínim de 4 hores).

Al dia següent traiem la massa de la nevera, i enfarinem el marbre. Tallem la massa en 12 porcions iguals (d’uns 45 g aproximadament) i els hi donem forma de bola. Les posem sobre una safata folrada amb paper de forn, i el màxim de separades entre elles, ja que doblaran de volum i es poden enganxar. Aplanem una mica cada bola amb els dits.

Tapem la safata amb film transparent o amb un drap, i les deixem reposar durant un parell d’hores fins que doblin el seu volum.

Posem al foc abundant oli en un cassó no massa gran, fins que arribi a 170º-180º (l’oli no ha d’arribar a fumejar).

Les fregim d’una en una, un parell de minuts per cada banda. Les anem retirant amb una escumadora i les deixem sobre paper de cuina. És important que hi hagi prou oli perquè les berlines no toquin el fons del cassó, han de flotar.

Les deixem refredar sobre una reixeta, i una vegada fredes les farcim amb una mànega pastissera amb la gianduja i les arrebossem amb el sucre llustre.

Bon profit i bona cuina!

 

Berlines de gianduja

Rosques de ratafia

Rosques de ratafia

Atenció que arriba de nou el “Rebost Gourmet”! I l’ingredient que us duem per a tancar l’any és un producte ben nostrat, que ha tornat amb força als moble bars catalans: la ratafia!

Com la majoria ja sabreu, es tracta d’un licor molt típic a diverses regions dels Països Catalans, que tradicionalment s’obté de la maceració en aiguardent d’una barreja de més de 50 herbes diferents, deixades a sol i serena durant uns 40 dies.

Les barreges d’herbes varien molt segons la zona, però el que no falla mai és la nou verda; a partir d’aquí les versions són infinites. Això sí, la recollida de les herbes i les nous s’ha de fer per Sant Joan.

El que marca la tradició és que per Sant Pere, que és al cap d’una setmana, es prepari la ratafia, per la Mare de Déu d’Agost, quan es compleix la quarentena, s’embotella, i per Tot Sants es filtra, i ja es pot consumir, tot i que el més típic és desar-la fins Nadal.

S’ha begut molt sovint com a aperitiu, però ara s’acostuma a prendre com digestiu després dels àpats.

La que nosaltres hem pogut tastar, i que hem usat per a preparar la recepta, és la ratafia Terrània, creada recentment per dos estudiants de màster de la Universitat de Girona, que van aconseguir el suport de l’Escola d’Hostaleria de Girona, i de professionals com Josep Roca o Salvador García Arbós, entre d’altres, per tirar endavant el seu projecte.

Els nois de Terrània han volgut aprofitar la tornada de la ratafia a la primera línia gastronòmica, per fer entrar aquest licor en el món dels còctels, buscant que comenci a usar-se amb normalitat en diferents tipus de combinats. Visiteu la seva web per saber-ne més, i trobar receptes de diversos còctels.

I com no, i això és el que ens importa, una de les maneres més interessants de consumir la ratafia és introduint-la a la cuina, elaborant receptes a partir d’ella.

Nosaltres us proposem aquestes rosques (o rusquis, com en diem nosaltres a casa), fetes versionant a la catalana els típics “roscos de vino”. Queden impressionants, amb una textura i un sabor que remeten a les tradicionals pastes nadalenques. Les nostres rosques són una versió d’aquesta recepta de “roscos de vino”.

I, és clar, la Nuni de “Cuinetes” i la Bet de “Tasta Rutes” us porten també les seves propostes de cuina amb ratafia, no us descuideu de visitar-les!

Rosques de ratafia

Ingredients (20 peces)

– 500g de farina

– 100 g de sucre llustre

– 125 ml de ratafia

– 15 ml d’anís

– 200 ml d’oli d’oliva

– Pell de llimona

– Pell de taronja

– Ratlladura de llimona

– 30 g de sèsam torrat

– 1/4 culleradeta de canyella

– 1/8 culleradeta de clau en pols

– Sucre llustre per a empolsar les rosques

Preparació

Preescalfem el forn a 180º C.

Posem la farina en un bol que aguanti l’escalfor.

Posem l’oli a escalfar en un cassó amb la pell de llimona i taronja, les retirem quan estiguin lleugerament daurades. Apugem el foc, i quan estigui l’oli ben calent, l’anem abocant damunt de la farina, i l’escaldem bé, remenant perquè quedi una barreja uniforme.

Incorporem la ratafia, l’anís, el sucre llustre, la ratlladura de llimona, la canyella i el clau, i el sèsam torrat. Ho remenem bé fins que quedi ben integrat.

Estirem la pasta amb un corró sobre el marbre, i la deixem amb un gruix d’uns 2 cm aproximadament. Tallem les rosques amb un talla-pastes rodó, i hi fem un forat al mig. Nosaltres el vam fer amb un buidador de cor de poma.

Les anem posant en una safata de forn, i les coem a mitja alçada durant uns 35 minuts.

En treure-les les deixem sobre una reixeta. Quan ja s’hagin refredat una mica, les passem pel sucre llustre.

Bon profit, i bona cuina!