“Lemon Pie” fàcil

El lemon pie és un pastís de llimona típic de les cuines anglesa i nord-americana, tot i que avui en dia és àmpliament consumit arreu del món.

La recepta que avui us presentem és una versió fàcil d’aquest pastís, perquè utilitza lemon curd per farcir-lo, i així evitar preparar la crema de llimona.

Però alerta! El que aquí acostumem a anomenar lemon pie és en realitat el “lemon meringue pie”, doncs anglesos i nord-americans diferencien entre el pastís de llimona amb i sense merenga (a més el pastís de llimona simple a vegades el preparen amb una massa tipus bescuit, i en la versió amb merenga sempre s’usa una massa tipus brisa).

Als Estats Units n’és molt típica la variant “Key Lime Pie”, on el pastís es prepara amb llimona àcida, la key lime, que tradicionalment havia estat cultivada als cayos de Florida, per això aquest pie es diu que és especialment típic d’aquest estat.

Així doncs la versió tradicional i més coneguda d’aquest pastís s’elabora amb una base de massa brisa, que es cou i s’omple amb crema de llimona i merenga, la qual es daura posant-la un moment al forn o cremant-la amb un bufador.

Us explicarem com preparar una massa de base però, per fer-ho més fàcil encara, podeu utilitzar una massa brisa comprada, així només haureu de preparar la merenga i tota la resta de feina ja estarà feta!

Si decidiu fer la massa, nosaltres us en recomanem una que funciona molt bé, i que és semblant a la brisa: la massa sucrée. L’hem extreta del bloc “La Cuinera“.

Intenteu-ho, és molt fàcil de fer, i quan ho tasteu sabreu que no serà l’última vegada que el prepareu! ;-) Bon profit!

"Lemon Pie" fàcil

Ingredients:

Per la massa sucrée  :

  • 125 g de farina
  • 50 g de sucre llustre
  • 1/2 ou batut
  • 75 g de mantega pomada
  • 15 g d’ametlla mòlta

Pel farcit:

  • Lemon curd
  • 3 clares d’ou
  • Sucre llustre
  • Pell de llima

Preparació:

Batem la mantega fins que estigui cremosa, hi afegim el sucre llustre i barregem fins que s’hagi integrat bé.

Hi posem l’ou batut, i ho barregem fins que s’integri, sense insistir. També hi incorporem l’ametlla i barregem de nou el mínim per incorporar-la. Per últim fem el mateix amb la farina. És important no treballar gaire la massa.

Extenem la massa entre dos papers de forn, fins una mica més del tamany del nostre motlle (el diàmetre més el marge que pujarà per la vora), i la deixem refredar mínim dues hores a la nevera.

Passat aquest temps la desenganxem dels papers, i la dipositem sobre el nostre motlle, procurant que la vora ens quedi ben ajustada a les parets.

Passem un rodet per sobre el motlle i retirem l’excés de massa de les vores. Marquem el fons de la massa amb una forquilla per tal que no s’infli dins del forn.

Abans d’enfornar deixem refredar la massa dins el motlle, 20 minuts a la nevera.

Finalment coem la massa durant 10 minuts a 200º, amb pes al damunt (nosaltres vam cobrir la massa amb paper de forn i a sobre hi vam col·locar uns cigrons secs que fem servir exclusivament per això, doncs és un pes que es reparteix uniformement per tota la massa).

Retirem els cigrons (o el pes que fem servir) i el paper de forn, baixem la temperatura a 170º i acabem de coure la massa uns 15-20 minuts fins que estigui dauradeta. La reservem sobre una reixeta i la deixem refredar completament abans de desemmotllar.

Un cop freda la farcim amb el lemon curd, i la cobrim amb la merenga, que haurem fet batent les clares d’ou amb pell de llima ratllada i sucre llustre al gust, segons si ens agrada més o menys dolça.

Per últim cremem la merenga amb un bufador (o l’enfornem amb el grill fins que dauri), i reservem el pastís a la nevera.

Anuncis

Bracets de crema de safrà i mandarina

Avui al Rebost Gourmet us parlarem d’un ingredient molt especial: el safrà! Ho és perquè el producte en si mateix ja és especial, però també perquè aquest safrà en concret és cultivat a Catalunya, fruit d’anys de feina per recuperar-ne el cultiu a casa nostra.

Fixeu-vos sí és una planta especial, que en català és l’origen etimològic del color groc, a partir de la seva denominació en llatí clàssic: crocus! I és que el safrà era una espècia molt utilitzada ja a l’Edat Mitjana a la cuina catalana, tant com a condiment com a colorant. A més, era l’única espècie que no calia importar perquè es produïa aquí (les referències parlen de la seva arribada durant el XI de la mà dels àrabs).

La planta actual del safrà és el resultat de segles de selecció genètica per aconseguir flors amb els estigmes més grans. Avui en dia és una planta estèril, i es cultiva a partir de bulbs.

El procés de recol·lecció es realitza durant la primera meitat de la tardor (a Catalunya entre octubre i novembre), i és molt lent i laboriós: les flors s’han de collir senceres d’una en una, i posar-les a assecar. Després, sempre manualment, es tallen les parts superiors dels pistils, que és la part de la planta que s’usa com a espècia. Per fer-vos una idea del que això suposa us donarem una dada: per obtenir 1 únic gram de safrà calen unes 250 flors! Està clar que això explica que durant tota la història s’hagi mantingut sempre com una de les espècies més cares!

Aquesta feina de recol·lecció dura unes tres setmanes, i al ser tant minuciosa requereix de molta mà d’obra amb dedicació exclusiva. Per això, quan fa uns anys es va voler recuperar el cultiu del safrà, que a casa nostra havia estat importantíssim fins al segle XIX, es va decidir fer-ho mitjançant petites explotacions familiars, perquè així no es requerissin contractacions temporals de baixa qualitat per fer grans produccions, sinó únicament del personal que ja treballava en aquells camps.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Des del 2008, quan sorgeixen els primers projectes experimentals de recuperació, es treballa sempre en aquesta línia, de tal manera que el safrà que es produeix actualment a Catalunya és cultiva sempre amb criteris ecològics i en petites produccions, cosa que fa que sigui d’una altíssima qualitat.

Tradicionalment la zona més important de cultiu del safrà era la confluència de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, la Segarra i l’Anoia, i s’escampava també a zones del Bages, les Garrigues i el Priorat. Avui en dia també és a aquests territories, especialment a la Conca de Barberà, on han sorgit diversos projectes de recuperació del seu cultiu.

Precisament a Santa Coloma de Queralt, on les taules del safrà de l’Edat Mitjana van ser un dels mercats d’aquesta espècie més importants d’Europa durant segles, actualment se celebra “Som Terra de Safrà”, per tornar a donar a conèixer el cultiu d’aquest producte a Catalunya. Es realitza a mitjans de novembre, just després de l’època de collita.

El safrà és una espècia que normalment s’utilitza molt en plats salats, però també hi ha algunes preparacions dolces a les que s’incorpora, com pastissos i pans de pessic, així com gelats o cremes.

I és en una crema pastissera on l’hem usat nosaltres, junt amb un toc de pell de mandarina, que ens ha servit per farcir aquests bracets de pasta de full.

Ja sabeu que els blocs de la Nuni i la Bet també preparen sempre les seves receptes per al Rebost Gourmet, així que no dubteu en visitarles per veure quines receptes han preparat amb safrà!

Bracets de crema de safrà i mandarina

Ingredients

  • Pasta de full
  • Ou
  • Sucre llustre

Per la crema:

  • 500 ml de llet
  • 3 rovells d’ou
  • 100 g de sucre
  • 40 g de farina de blat de moro (Maizena)
  • 5-7 brins de safrà
  • Pela de mandarina

Preparació

Comencem preparant la crema pastissera. Prèviament torrem els brins de safrà perquè extreguin tot el seu sabor (nosaltres vam posar-los en paper de plata directament sobre la flama del fogó).

Dissolem la Maizena en un raig de llet freda.

Posem un cassó al foc amb la resta de la llet i hi posem el sucre, el safrà torrat i la pela d’una mandarina. Una vegada arrenqui a bullir ho traiem del foc i deixem que refredi una mica.

En un altre recipient barregem la Maizena amb els rovells. A sobre hi colem la llet temperada per separar la pela de mandarina, i ho barregem bé.

Tornem a posar la crema a foc fluix, i remenem sense parar amb un batedor de mà. Quan torni a bullir la retirem del foc i deixem que refredi. La reservem a la nevera ben tapada amb paper film per sobre, sense cap bombolla, perquè no hi toqui l’aire i fagi pel·lícula.

Per fer els bracets de pasta de full necessitarem un rotlle de cartró de paper de cuina (o de paper film, d’alumini, etc.). Els de paper film són més prims i no ens sortiran els bracets tant gruixuts. Abans de fer-lo servir el folrarem amb paper de forn.

Estirem la pasta de full i amb l’ajuda d’un regle ben net i un ganivet en fem tires d’uns 2,5 cm d’ample per la part més curta. Anem enrotllant-les sobre el rotllo que teníem folrat, i anem afegint tires fins que tinguem la llargada desitjada. Pintem amb ou batut el final de cada tira per tal que la següent s’hi enganxi bé. És important que tots els finals de les tires quedin alineats perquè una vegada cuits quedin bé estèticament.

Posem els bracets a la safata de forn i els pintem amb l’ou batut sobrant. Els posem al forn preescalfat a 200º, i els coem durant uns 20 minuts fins que siguin ben daurats.

Els deixem refredar completament sobre una reixeta, i llavors traiem el rotllo de cartró estirant-lo amb delicadesa perquè no es trenqui la pasta de full.

Posem la crema en una mànega pastissera i omplim els bracets. Per acabar els empolsem de sucre llustre.

Bracets de crema de safrà i mandarina

Palmeretes de praliné d’ametlla

Ja tornem a ser aquí, i després d’una aturada forçosa de dos mesos, poc a poc tornarem a engegar el bloc!

Si ens seguiu a les xarxes socials, on com heu vist hem continuat publicant, ja sabreu que hem estat de mudança. Hem deixat la Bordeta, a Hostafrancs, per anar ben a prop, al barri de La font de la guatlla. Però hi hagi calma!, que seguirem sent Els fogons de la Bordeta, el nom no canvia! :-)

I per tornar, res millor que fer-ho en companyia de la Bet i la Nuni amb un nou producte del Rebost Gourmet: el praliné d’ametlles.

Els pralinés tradicionals són els d’ametlles i avellanes, i són el resultat de triturar molt finament la fruita seca prèviament caramelitzada. El greix dels fruits secs fa que la barreja lligui i adquireixi l’aspecte oliós típic d’aquesta preparació.

Tot i que pot preparar-se a casa, aquí al Rebost Gourmet volíem parlar-vos del producte ja fet, que podeu trobar en botigues especialitzades. Avui en dia, que tant de moda està la rebosteria creativa, segur que podeu localitzar-lo fàcilment.

Nosaltres vam comprar-lo a la botiga Farinetes, del forn Baltà, a la plaça de Sants de Barcelona. En tenen tant d’ametlles com d’avellanes, en unes tarrines de 300 grams.

La manera més típica d’utilitzar-lo és en farciments de pastissos i bombons, i moltes vegades es fa servir barrejant-lo amb cacau o directament amb una ganache de xocolata.

Com podeu veure nosaltres hem optat per una opció ben senzilla, que és farcir unes palmeretes amb el praliné d’ametlles.

Sobretot no us descuideu de passar a descobrir quines propostes ens fan la Nuni i la Bet visitant els seus blocs!

Palmeretes de praliné d'ametlla

INGREDIENTS

– Una làmina de pasta de full

– Praliné d’ametlles (o d’un altre fruit sec)

– Xocolata fondant

Preparació

Escampem bé sobre la làmina de pasta de full una capa de praliné, i enrotllem la làmina per les dues bandes fins a la part central, donant la forma típica de les palmeres.

Deixem el rotlle a la nevera 10 minuts, perquè així s’endurirà una mica i aguantarà molt millor la forma quan el tallem. Podem anar encenent el forn a 180ºC per preescalfar-lo.

Pasada aquesta estona, tallem a rodanxes el rotlle, i les anem posant sobre una safata amb paper de forn. Les col·loquem bé perquè tinguin bona forma, i les aplanem una mica perquè no quedin massa gruixudes al coure’s, doncs s’inflaran lleugerament.

Les courem 15 min a 180ºC, o fins que estiguin daurades. Les deixem refredar sobre una reixeta.

Només faltarà desfer una mica de xocolata al bany maria o al microones (recordeu fer-ho a cops de 30 segons i remenant cada vegada per evitar que es cremi), i sucar-hi una mica les palmeres. En necessitareu poca, així que uns 50 grams seran suficients.

Bon profit i bona cuina!

Palmeretes de praliné d'ametlla

Rosques de ratafia

Rosques de ratafia

Atenció que arriba de nou el “Rebost Gourmet”! I l’ingredient que us duem per a tancar l’any és un producte ben nostrat, que ha tornat amb força als moble bars catalans: la ratafia!

Com la majoria ja sabreu, es tracta d’un licor molt típic a diverses regions dels Països Catalans, que tradicionalment s’obté de la maceració en aiguardent d’una barreja de més de 50 herbes diferents, deixades a sol i serena durant uns 40 dies.

Les barreges d’herbes varien molt segons la zona, però el que no falla mai és la nou verda; a partir d’aquí les versions són infinites. Això sí, la recollida de les herbes i les nous s’ha de fer per Sant Joan.

El que marca la tradició és que per Sant Pere, que és al cap d’una setmana, es prepari la ratafia, per la Mare de Déu d’Agost, quan es compleix la quarentena, s’embotella, i per Tot Sants es filtra, i ja es pot consumir, tot i que el més típic és desar-la fins Nadal.

S’ha begut molt sovint com a aperitiu, però ara s’acostuma a prendre com digestiu després dels àpats.

La que nosaltres hem pogut tastar, i que hem usat per a preparar la recepta, és la ratafia Terrània, creada recentment per dos estudiants de màster de la Universitat de Girona, que van aconseguir el suport de l’Escola d’Hostaleria de Girona, i de professionals com Josep Roca o Salvador García Arbós, entre d’altres, per tirar endavant el seu projecte.

Els nois de Terrània han volgut aprofitar la tornada de la ratafia a la primera línia gastronòmica, per fer entrar aquest licor en el món dels còctels, buscant que comenci a usar-se amb normalitat en diferents tipus de combinats. Visiteu la seva web per saber-ne més, i trobar receptes de diversos còctels.

I com no, i això és el que ens importa, una de les maneres més interessants de consumir la ratafia és introduint-la a la cuina, elaborant receptes a partir d’ella.

Nosaltres us proposem aquestes rosques (o rusquis, com en diem nosaltres a casa), fetes versionant a la catalana els típics “roscos de vino”. Queden impressionants, amb una textura i un sabor que remeten a les tradicionals pastes nadalenques. Les nostres rosques són una versió d’aquesta recepta de “roscos de vino”.

I, és clar, la Nuni de “Cuinetes” i la Bet de “Tasta Rutes” us porten també les seves propostes de cuina amb ratafia, no us descuideu de visitar-les!

Rosques de ratafia

Ingredients (20 peces)

– 500g de farina

– 100 g de sucre llustre

– 125 ml de ratafia

– 15 ml d’anís

– 200 ml d’oli d’oliva

– Pell de llimona

– Pell de taronja

– Ratlladura de llimona

– 30 g de sèsam torrat

– 1/4 culleradeta de canyella

– 1/8 culleradeta de clau en pols

– Sucre llustre per a empolsar les rosques

Preparació

Preescalfem el forn a 180º C.

Posem la farina en un bol que aguanti l’escalfor.

Posem l’oli a escalfar en un cassó amb la pell de llimona i taronja, les retirem quan estiguin lleugerament daurades. Apugem el foc, i quan estigui l’oli ben calent, l’anem abocant damunt de la farina, i l’escaldem bé, remenant perquè quedi una barreja uniforme.

Incorporem la ratafia, l’anís, el sucre llustre, la ratlladura de llimona, la canyella i el clau, i el sèsam torrat. Ho remenem bé fins que quedi ben integrat.

Estirem la pasta amb un corró sobre el marbre, i la deixem amb un gruix d’uns 2 cm aproximadament. Tallem les rosques amb un talla-pastes rodó, i hi fem un forat al mig. Nosaltres el vam fer amb un buidador de cor de poma.

Les anem posant en una safata de forn, i les coem a mitja alçada durant uns 35 minuts.

En treure-les les deixem sobre una reixeta. Quan ja s’hagin refredat una mica, les passem pel sucre llustre.

Bon profit, i bona cuina!